Bé, hi ha moltes coses a dir però crec que lo més just és que respongui a la part que em toca, es a dir, a la següent:
"I si, reconec haver-la cagat vegades, reconec no poder conectar-me cada dia, reconec que no tinc temps, una per la nova relació, i l'altre per al carrera ja que tinc uns horaris complicats, per no dir.. la de hores que li he de dedicar a treballs, estudi etc.. així que... Naive sento el haver-te deixat plantada...."
Primer, no crec que el fet de conectar-se amb més o menys freqüència sigui motiu per deixar de banda una amistat, així que no em val aquesta excusa. Deixant clar aquest punt segueixo. Mira Bee, puc entendre que la teva carrera sigui difícil i que li hagis de dedicar bastant del teu temps, puc entendre que t'hi jugues molt i vols aprobar el màxim que puguis, puc entendre que els teus horaris siguin "especials" (sinceramnt, no crec q tinguis horaris complicats), i fins i tot puc entendre que li vulguis dedicar una mica del que et resta del teu temps lliure al novio.
Però el que no puc entendre és que tinguis temps per dinar amb el novio que el veus 12h al dia i no amb una amiga que veus un cop per setmana (y da gracias), que puguis trucar al novio( teniendo en cuenta las 12h) i no puguis trucar a una amiga (crec q la teva última factura ho deixa ben clar). No puc entendre que apareixi una persona nova a la teva vida i deixis marxar a una amiga, plorant a casa, i no una amiga de fa dos dies, una amiga que coneixes des de fa 17 anys, i que a sobre l'únic que sapigues dir al respecte és: i que volies que fes? Crec que no cal que et digui el que jo hagués fet.
Però el que no m'entra al cap per moltes voltes que doni és que puguis buscar mil i una excuses per justificar el deixar de banda a una de les teves millors amigues, quan està passant un dels seus pitjors moments, quan la única i vertadera raó és que li t' ha sortit novio del no res, amb el que passa tot el temps del món, i que ell ha passat a ser-ho tot per tu (ja que en aquest cas novio i uni venen en el pack). Ha passat a ser-ho tot i ha passat per davant de tot.
Prova d'això és que ni t'en adonis de quan estic malament, ni de quan hem passa quelcom i fins i tot ni te'n adonis de quan estic plorant (davant dels teus nassos!). Això Bee, no és per que estiguis a la parra, això es per que només veus i sents, el que vols veure i sentir, i que res et fagi baixar del núvol. Un núvol que t'ha fet arribar fins i tot a la indiferencia.
I sé que jo tampoc t'ho poso fàcil, que si tinc problemes em tanco en banda i "no em deixo ajudar", per que no explico com em sento fins que no estic mitjanament bé. Però et recordo que jo sempre he estat així, sempre he tingut aquest caracter raro i difícil, un caràcter que tu coneixes millor que ningú i que no et ve ara de nou.
I saps el que més greu em sap? Que malgrat haver-ho parlat per telf com tu dius (fet que em resulta totalement insuficient per arreglar això) i malgrat el teu escrit ( parlo pel 15% de text al que m'has fet alusió) segueixo amb la sensació de que tot està igual, que res ha canviat. Que tu segueixes pensant el mateix, segueixes fent el mateix i que tot seguirà igual. I això encara desmotiva més les meves ganes d'arreglar les coses. I saps per què? Per que aquesta situació està sent un dejavú per mi. El que m'està passant amb tu ja ho he viscut abans: dos amigues inseparables, un inici de uni, una nova parella i...bye bye Lyla. La mateixa situació que tu vas criticar tant i de la qual segons la teva versió, jo no en tenia cap culpa. Irònic oi?
Però la diferencia és que fa un any tenia molta gent al voltant i malgrat que ho vaig passar realment malament, aquesta gent va fer que ho portés de la millor manera. Però ara no és així, no tinc a la Naive al meu costat ( fet que he notat moltíssim), cadascú va a la seva i tot això ha fet que em senti més sola que mai. Sola i decepcionada amb tot. Però bueno, ja no espero res de ningú.
I potser penses que m'estic fent la víctima, que n'estic fent un gra massa, que sóc cruel o que tot el que he escrit és injust. Potser demà m'en penedeixo, però si és així vull que sapigues que això és realment el que penso, que així és com m'he sentit(exageració 0)i que això és el que tu pretenies que et digues en una conversa de telf.
Ah! Una cosa més, respecte al primer paràgraf on exposes els motius de la teva "absència": Jo he treballat de dilluns a dissabte (i algún que altre diumenge), he anat a la universitat, he estudiat, he tingut mil pràctiques, mil treballs per entregar, i algún que altre examen. I alhora, he tingut novio (amb el que no compartia vida acadèmica), he tingut temps per compartir amb ell i he seguit veient a tots els meus amics, potser no tant com voldria, però si tant com el temps lliure que em restava m'ha permés. Per que voler és poder.
No tinc res més a dir.
Ja parlarem si la nostra incompatibilitat horaria ens ho permet.
Petons!
Lyla.
